Per Sant Jordi

Reacciona per Sant Jordi!

Sandra Rius Mondejar

L'amor per la lectura, per les paraules, va sorgir al cap del temps d’haver-se “esfumat” la meva dislèxia o analfabetisme mental, no sé sí una cosa o altra o ambdues alhora, la veritat; però conforme el meu cap de pardals va anar ,relativament madurant, aquests (“pardals”?) van començar a cantar un tot de nous significats i jocs de paraules com sí tanmateix aquests realment cobressin vida per sí mateixos.

De nena, amb força problemes d’aprenentatge, ben "torpe" i “disàrtrica”, a ara amb uns trenta i no pocs anys, estudiant i gairebé enllestint per internet la carrera de psicologia en la UOC i amb una mena d’accent estranger - coses que es queden d’haver viscut al llarg de temps de temps en un altre “món”-, suposo .Ves per on, que jo mai vaig tindre un logopeda, psicòleg o terapeuta especialitzat i que em fes una teràpia psicomotriu gratis, aquest em va “regalar” la primera sessió i no més. Potser el meu destí, era simple i marcadament, que no és poc, treballar en el camp i en qualitat de pagesa i en el meu cas, amb més cames que cap. Molta manca que sempre han fet i fan els productes bàsics i jo realment, era molt bàsica o al menys prou abans d’enamorar-me de les lletres i de tot el ventall de jocs i pensaments amb els que poden volar mitjançant aquestes.

I des del Facebook i el Campus Universitari, tots, com cada any, celebrem i celebrarem la diada de Sant Jordi - uns espais a on donar-se un passeig ràpid entre els companys de batalla - un amic, un tal Puigverd, enguany ens va deixar una frase d’una tal Roig: “El plaer més difícil de transmetre és el de llegir. " I no ens cal ser famosos com per a intentar transmetre aquest amor per les paraules - surtin d’on surtin aquestes - tan sols l’intent de plasmar-ho mitjançant aquestes, doncs com el mateix continua: “ Al capdavall, la literatura permet entretenir, fugir, consolar, reflectir estats d'ànim, viure vides en préstec... Llegir literatura, però, també és una activitat que participa de la naturalesa del joc. El joc de la lectura enfronta un autor i un lector que, mitjançant tot un conjunt de regles, arriben a "comunicar-se" quan la descodificació del missatge és efectiva. Llavors, quan aquesta connexió es produeix, la lectura esdevé un plaer." I ara el plaer és meu per haver-lo compartir i arribat fins aquí. També us recomano el llibre: “Reacciona”, del Sampedro, Federico Mayor Zaragoza i el Jutge Garzón, sobre el qual encara no he entès perquè el van fotre a fora…el pròleg és del Hessel, el mateix escriptor de “Indignació”, francès i reaccionari de naixença . Llegiu per Sant Jordi i sempre, és el millor podeu fer sí veritablement voleu canviar la vostra vida i la dels altres.

Els pagesos i les pàries de tot arreu

Com a resposta a la carta: “Els pagesos i el Mercat Central de Reus”; del senyor Josep Civit Barbera, en el Diari de Tarragona

Els pagesos i les pàries de tot arreu

Sandra Rius Mondejar

No m’ha sorprès gens que l’única carta que he vist aparèixer fins a hores d’ara, hagi sigut com a queixa sobre la despesa innecessària pel que és la construcció de la nostra nova nau: “Agromercat” en el Mercat del Camp de la Canonja. Nosaltres, els “pàries” de tot arreu (per això lo del títol) fa segles que treballem a l’horta i hem anat a allà a on només ens han permès vendre i mai per voluntat pròpia. Ens van portar, obligats, a aquest Mercat del camp de la Canonja, en el 87, quan en tenia 13; i sóc de Vila-seca un lloc a pocs minuts de la Canonja. I bé, els puc assegurar que no arriben pas cap camió frigorífic que vingui de cap terra llunyana, a no ser-hi algun dels nostres abundants compradors. I ho puc demostrar, pel fet que no poden anar a vendre amb nosaltres, ni tan sols amb el gènere dels nostres propis germans a la vora de la finca, sí aquests no són els mateixos titulars de la parada.

Els productes que nosaltres, els pagesos venem, ben al contrari de la venta habitual de molts dels majoristes, són collits del dia, ben fresc tot o com a màxim, d’un dia abans; i el millor de tot, és que les fruites i les verdures, solen ser collides al seu punt de maduració i creixement, cosa que segur enriqueix el seu gust. Tanmateix, ben, pocs compradors que cerquen productes de qualitat no deixen ni deixaran primer d’anar a la nostra nau dels pagesos, això segur. Però és clar, poden dir que això de vendre els nostres propis productes, els fa mal a molts, perquè ells i com a intermediaris no els ajuda gens i encara menys amb la crisi actual que tots estem patint. Apugem el cap i mirem al nostre voltant, doncs no som pàries sinó persones que mereixen d’un respecte, som fills de la terra i aquesta, la nostra veu.



Versió més completa i llarga, que no he enviat al mateix diari:


No m’ha sorprès gens que l’única carta que he vist aparèixer fins a hores d’ara, hagi sigut com a queixa sobre la despesa innecessària pel que és la construcció de la nostra nova nau: “Agromercat” en el Mercat del Camp de la Canonja. Nosaltres, els “pàries” de tot arreu (per això lo del títol) fa segles que treballem a l’horta i hem anat a allà a on només ens han permès vendre i mai per voluntat pròpia. Tal vegada, els nostres moviments fins a hores d’ara sempre ha sigut callar i acceptar. I sí, l’últim lloc a on ens van “encasellar”, va ser en el mateix Mercat del Camp en l’any 87 juntament amb els majoristes. Ara bé, per lo vist, també destorbàvem a l’AMERSAM, al ser-hi situats al ben mig a on ara ara poden construir una bona colla de noves naus dedicades a altres sectors. Només cal mirar a on parem ara, arraconats i replegats a la vora de la fàbrica de pinsos i en un lloc a on m’imagino, la persona que ho va dissenyar va pensar amb nosaltres com sí per allí només tinguessin que passar amb petits o carros o jo que sé quins petits vehicles de minso tràfic, doncs ens trobem en un lloc a on no podem gairebé ni maniobrar, tant com per a entrar com per sortir.

La realitat, és que com sempre: ens tenim que buscar la vida, ja que fins i tot tenim una reunió per a veure sí poden cedir els nostres aparcaments als comerciant a l’hora de la venta, per a que aquests no tinguin que lluitar pels pocs aparcaments dins al mateix moll. Però és clar, és del tot comprensible que sí ens manca espai per a poder ficar el gènere i les caixes buides dins i a fora de les parades, que la majoria de nosaltres ni puguem ni vulguem cedir el nostre propi espai a les furgonetes i camions, sobretot, als molts compradors que aparquen. I a més a més, no sabríem a on posar tot els nostres vehicles de gran i mitjà tamany, ja que també manca espai per a maniobrar i ens seria impossible aparcar a no ser-hi que fora amb helicòpters o rucs girant cua i que no arribessin aquests a mulassa. Més val riure que plorar...

Tal vegada sempre hem venut prou i continuem venent encara i la crisis. La veritat és que ens guanyem la vida d’una forma ben excel•lent, en comparació com seria el tindre que vendre els nostres productes exclusivament als majoristes o cooperatives a preus encara molt més barats i per tant, molt més abusius que com ja fa tants anys i per sort, encara podem vendre directament a les tendes. I la meva història, com la de tants altres fills de pagesos i en el meu cas, d’avis i jo mateixa, vaig començar a anar al mercat de Reus, quan era una mocosa petita i gairebé no sabia ni parlar i encara menys escriure. En aquest Mercat del camp de la Canonja, en el 87, quan en tenia 13; i sóc de Vila-seca un lloc a pocs minuts de la Canonja. I bé, els puc assegurar que no arriben pas cap camió frigorífic que vingui de cap terra llunyana, a no ser-hi algun dels nostres abundants compradors. I ho puc demostrar, pel fet que no poden anar a vendre amb nosaltres, ni tanmateix els pagesos del Delta de l’Ebre i ni tan sols poden vendre el gènere dels nostres propis germans a la vora de la finca, sí aquests no són els mateixos titulars de la parada. També ho van intentar alguns pagesos de terres lleidatanes i d’altres llocs, molt més llunyans, sí se’ls hagués deixat, però és clar, prou nosa tenen ja amb nosaltres.

Per altra banda, ja m’agradaria tindre contactes amb quelcom tipus de vaixells que arribessin d’altres parts llunyanes del món, doncs així possiblement podrien viatjar a d’altres terres ben lluny i mar endins i a on no ens consideressin mai més com a cap pària. Ara bé, el majoristes sí poden comprar i revendré les pinyes, plàtans i fins i tot aparells de pelar faves i d’altres coses seques que jo mai he vist plantades en la meva vida en aquestes terres meves, del Baix Camp ni properes. Els productes que nosaltres els pagesos venem, ben al contrari de la venta habitual de molts dels majoristes, són collits del dia, ben fresc tot o com a màxim, d’un dia abans; i el millor de tot, és que les fruites i les verdures, solen ser collides al seu punt de maduració i creixement, cosa que segur enriqueix el seu gust. Sinó, perquè molts dels compradors de les tendes venen primer fins a nosaltres (la majoria) i llavors van a ells? I les aus rapinyaries de productes de baixa qualitat a molt millor preu, perquè és queden i no baixen fins i nosaltres? Ben, pocs compradors que cerquen productes de qualitat no deixen d’anar a la nostra nau dels pagesos, això segur.

Un altra cosa que em vaig deixar per escriure en l’anterior carta, és que no tinguem pas aixetes en el mercat per conservar-les igual de fresques i que no ens facilitin gens els moviment de les mercaderies perquè la veritat és que tenim molt de futur i sortida, ja que jo mateixa sóc jove (menor de quaranta anys) i molts fills de pagesos tenen continuïtat i s’han quedat com relleu en la terra dels seus mateixos pares. Fins i tot molts ja tenim la nostra pròpia família feta. Però és clar, poden dir que això de vendre els nostres propis productes, els fa mal a molts, perquè ells i com a intermediaris no els ajuda gens i encara menys amb la crisi actual que tots estem patint.

I acabar dient, que no tenim pas la culpa de que la marxa de l’Hospital de Sant Juan de Reus hagi fet davallar les ventes al Mercat Central de Reus i al del Carrilet, perquè abans de la marxa d’aquest ja anaven malament. Curiosament, ens van enviar a aquest Mercat del Camp (La Canonja), perquè els feien nosa al Mercat Central de Reus i de Tarragona i mai han tingut tantes ventes el mercat central de Tarragona i de Reus, com quan hi eren amb nosaltres. Cadascú s’agarra a lo que pot, però sisplau, tots tenim dret a guanyar-nos la vida d’una forma honrada i nosaltres som igualment com les herbes, pagesos de naixença i els veritables fills de la terra. Apugem el cap i mirem al nostre voltant, doncs no som pàries sinó persones que mereixen d’un respecte i la nostra veu hi és aquí, entre aquestes lletres.

A la gent que intenta viure sense més comèdia

La nau de la vergonya

Hola, bon dia;

No sé sí finalment aquesta carta rebrà quelcom tipus d’atenció, però no puc, ni vull callar la gran pífia arquitectònica i de disseny per part de la AMERSAN i de l’Ajuntament de Reus.  També al silencia venut o comprat per part d’uns pocs de nosaltres, pels mateixos pagesos. Encara que per això darrer, la veritat és que tampoc es pot demostrar amb cap paper ni tràmit administratiu, però sí per fets i guanys.  Serà que la dita, qui té padrí el bategen, és ben certa...

Doncs la  gran pífia i vergonya pròpia, sobretot per no haver pogut fer res al respecte de la construcció i disseny de la nau dels pagesos: “Agromercat” del Mercat del Camp de la Canonja, ja que no ens van mantindre en cap moments informats,  fins que no  van ser les coses ja fetes o millor dit, mal fetes, perquè:

 En comptes d’anar repartint les parades per sorteig i que ens cridarien, com ens van assegurar des d’un principi segons els “informants” , en el darrer moment ho van canviar pels dies anats a l’any i pels punts  guanyats. Per suposat, la majoria els mateixos vocals i mal representats nostres, van ser els primers que les van poder escollir. Els mateixos també van assegurar-nos que mantindrien als grups d’amics tots junts i que ningú dels no alquilats, o sigui, els que van comprar la parada a l’antiga nau, tindríem que anar a vendre al mig del mateix. Tot també,  mentida. Qui més s’haurà comprat i a canvi de què, per aconseguir aquest silenci tant vergonyós? I, per què van ser tan innocents com per a comptar amb les paraules dels representats nostres dels pagesos i alhora pagesos i no obligar-los a posar firma i data?

Llavors la gran pífia arquitectònica de l’AMERSAN i per part de l’Ajuntament de Reus:

Que la nostra nau, en comptes de rectangular com abans,  la van fer del tot quadrada i ben lluny de la resta de l’esplanada del mercat, probablement per a que no destorbés, pel que és la construcció d’altres nau dedicades a d’altres sectors alimentaris. Aquesta, ben pegada a la fàbrica de pinsos del costat i sobretot durant l’estiu, ja ens podem imaginar com la pudor del  buf de la carronya proteínica utilitzada per a fer el pinso pels animals, ens la tindrem que empassar nosaltres, en quant la re bufor els plagui.  Solució per aquesta, si us destorba; “Doncs la denuncieu!” Per altra banda, la manca d’aparcament al moll, pels mateixos motius de ser una nau quadrada i arraconada al no res i també per tindre que compartir els mateixos aparcaments amb la gent que per nassos i obligada en la seva majoria, tenen que anar a vendre al ben mig.  Una altra cosa, és que puguin aparcar els compradors ben a prop, doncs literalment, aquests es maten per a poder aconseguir poder trobar un aparcament en la mateixa nau nostra de la vergonya. També que al voler sortir de la mateixa,  ens trobem amb un circuit tancat (sense cap sortida directa) i que tenim que fer un gran tomb tant per entrar com per a sortir amb els camions, furgonetes i cotxes.  Un altre apanyo, va ser  que uns quants de nosaltres, ens tindríem que conformar amb una parada i mitja, en comptes amb les  dues que per justícia ens corresponien, com a concessió de dues parades per 50 anys. Llavors compartir mitja porta per cada dues concessions, per per molt elèctrica i maca que la van dissenyar, la veritat és que no és gens pràctica, sobretot pels dies que faci molt de vent (que segur que no ens mancarà segons els nassos refredats que ja ens respiren)  i que tindrem que estar tota l’estona baixant i pujant-la amb una targeta màgica per a cadascun de nosaltres, això sí. Una altra qüestió, les bàscules, del model més petit i barat i que quan vulguem pesar més d’una pila alhora, més val que fem una fila india i acabem ja cantant un: “cumba ya”

 Que quedi ben clar que ningú és ha regalat mai res, que tals parades les van comprar en l’any 86 i que mensualment sempre hem pagat el que justament ens pertoca: pel manteniment de les mateixes, escombraries, llum i etc. Ara tindrem que pagar més per menys i com justos pecadors, callar i utilitzar un espai segur que dissenyat per una persona que no té ni idea del que significa l’esforç diari dels pagesos, sempre poc descansats i sí molt mal pagats de moltes maneres. Unes altres inutilitats sobre el seu mal ús arquitectònic,  és el tindre que portar les coses lluny; tenint també, que arribar fins a una petita rampa a on els pagesos gairebé tenim que fer cua per a poder passar , llavors arribar fins a un pàrking  d’asfalt, sense marquesines i a on segurament a l’estiu, anirà molt bé per a fregir pebrots i fer ous ferrats, però no per a carregar i descarregar, caixes i emportar-se el gènere, tant per nosaltres, com pels mateixos compradors. Bé i ja no parlem del fart de caminar i el sobre gasto dels ossos i de les soles de les sabates sobrepassant i lluny, per endinsant-nos un altre cop en la nova nau de la vergonya: “Agromercat” del Mercat del Camp de la Canonja. Més de la meitat de nosaltres, per no dir la quarta, sobrepassem i la majoria de ben llarg, els 35 anys; aquesta seria més o menys la mateixa edat límit per deixar de jugar al futbol de centrecampista. Els pagesos, per tant, ja fa temps que som una espècie en perill d’extinció i en comptes de millorar-nos o simplement donar-nos el que justament ens pertoca, probablement encara continuaran extingint-nos més. Finalment només cal adreçar-se a  la darrera “gamberrada” ja  en la inauguració de la mateixa nau de la vergonya i  a on durant la nostra hora punta de venta, els seu sequi  i el senyor alcalde de Reus van comparèixer  i fer la festa per a poder fer la darrera foto vers la seva campanya. No cal dir que alguns pocs de nosaltres vam anar, traient copes de cava i menjar com sí tal vegada robessin o fossin intrusos dins la nostra mateixa nau i a on no sé quin misteriós senyor adinerat amb els suors nostres,  el qual ens  oferia a cadascú, la seva mà com a acte final de supèrbia i de vergonya pròpia i “ajena”.

Indignació món son

Indignació per no saber que sóc

Indignació per no saber qui ets

Indignació per no trobar a cap déu

Indignació per la gent que no fa res

Indignació perquè em sento impotent

Indignació perquè jo tampoc tampoc faig res

Indignació perquè  d’avegades em senti lliure

Indignació per creure que vaig a contracorrent…

Amb la imaginació simplement em deixo anar

Indignació perquè aquest planeta és limitat

Idignació perquè  l’univers és infinitisal

Indignació vers la vida que ens  ofereix

Indignació pel  futur que no ens ofereix

Indignació per tot “déu” que es cregui omnipotent

Indignació pel tot i pel no res

Indignació pel meu crit al vent

Maleïda indignació insurgent de la mala mar

El que tenim i tindrem que aguantar

Los renglones torcidos de la navidad

Como decir con palabras todo lo que siento con estas fiestas navideñas apunto de eclosionar sus huevos kinders/Turroneados. Será  que nunca he vivido unas auténticas navidades, o sea, que no esperéis que diga nada bueno sobre la mismas. Pero no por la comida,  donde nunca nos han faltado los langostinos descongelados, por cierto muy buenos, estos fritos con ajos y perejil, la sopa de galets gigantes con sus bolas de carne picada, el pavo con ciruelas el día de navidad  y  los canelones por Sant Esteve, como marca una sabrosa tradición catalana, según mi  opinión. Turrones, cava catalán, neulas, el jamón serrano  para los más humildes como nosotros. Después los regalos,  los carros de los grandes centros comerciales cargados de juguetes, y para los más adultos, la resignación de la colonia de rigor, los pijamas de invierno, jerséis de cremallera para asomar cabeza y no ahogarnos,  los familiares que venían a vernos…

Ahora bien, más que sentir el espíritu navideño, de sentir, siento agobio, prisas, recuerdos buenos pero también malos y frio, calor…aunque lo que se dice placer o felicidad, sin ser demasiado epicuristas, cuando hago “torradas” junto al fuego y con un trozo de tela metálica (de aquellas para hacer “gabias” a las gallinas)  y voy encuadrando la tostadura.  Después el aceite de mi tierra, de oliva arbequina y de gusto cálido y fino, el cual permite saborear al máximo,  el ajo frotado. Pongo un rato el canal de intereconomía, como cuando pongo el Sálvame de Lux y otros, para no pensar y distraerme un rato.  Y los días otra vez volverán a pasar, después del 26 de diciembre y como sí la navidad ya hubiese parido: acercándose el año nuevo, las calçotadas y la validación de la pruebas de la carrera de psicología que me estoy sacando por internet.  Mientras tanto, vender en el mercado de los pageses nuestro perejil, los apios, las calabazas, también todo de nuestra tierra  y el orgullo de ganarnos las cosas con nuestro propio trabajo y esfuerzo. Nadie nos ha regalado nada.

Pues eso, nosotros no nos iremos a esquiar  (Ya pasamos bastante frío trabajando en el campo) ni a fardar de nuestras pertenencias ni a comprarlas, pues somos esos…unos renglones torcidos de la navidad, unos orgullosos parias que ahora, aún más,  gastaran todo lo menos posible que puedan.

Alejandra k12

Acti-vista-ment: La vergonya pròpia

Dos mazorcas no manipuladas geneticamente a la izquierda y dos transgénicas a la derecha. | Ap
15 de abril de 2009.

- Ya sólo queda España cultivando maíz transgénico en la Unión Europea. Ayer la ministra federal de agricultura alemana, Ilse Aigner, anunció la prohibición de cultivar en aquel país el maíz transgénico de Monsanto MON 810. La ministra alemana ha afirmado que "existen motivos legítimos para asumir que el MON 810 supone un riesgo para el medio ambiente".

Así que Alemania se ha decidido a aplicar el artículo 23 de la Directiva Europa de transgénicos, que permite prohibir los Organismos Modificados Geneticamente(OMG) como medida nacional de emergencia ante la posibilidad de un daño medioambiental. Así se suma a Francia, Austria, Grecia, Hungría, Luxemburgo...

La decisión alemana es de gran trascendencia y deja la posición española aún más en evidencia. En España se cultivan anualmente 80.000 hectáreas de este tipo de maíz, prohibido ahora de hecho en ocho países europeos. La pregunta evidente que uno debe hacerse es: cómo es posible que el maíz transgénico dañe al medio ambiente en Alemania, y no lo dañe en España...o tal vez nos estén ocultando algo.

Lo cierto es que es incomprensible el soporte que el gobierno de España da a los cultivos transgénicos, mientras se eliminan del conjunto de la Unión Europea. De hecho, esta decisión alemana desnuda la posición del Ministerio de Medio Rural de apoyo constante y sin fisuras a los OGM.

Así que, por coherencia, quedamos a la espera de que en España también se prohíba este tipo de cultivos. La ministra del ramo, Elena Espinosa, deberá explicar en qué se basa el apoyo de su ministerio en los últimos 5 años al maíz transgénico de Monsanto. Si no es capaz de hacerlo, que lo prohíba de una vez.

Extret de: http://www.elmundo.es/elmundo/2009/04/15/verde/1239786363.html